Aquest matí m’he llevat a les set. Per a mi, això és llevar-me molt tard. M’he mig vestit i me n’he anat cap al quarto de l’ordinador, a l’altre extrem del pis. Al passar davant de la cuina he sentit el degoteig que queia pel celobert. Mira plou – m’he dit – no podrem anar a caminar amb la colla d’amics de la natura, com cada dilluns.
Quan he arribat al quarto de l’ordinador, el que dóna a la plaça i al campanar m’he endut una agradable sorpresa: les teulades dels edificis estaven ben blanques i del cel baixaven mandrosos i petitons flocs de neu. Estava nevant! Molt tímidament, però, nevava.
Feia desenes d’anys que no havia vist nevar a Maçanet. L’última vegada que ho va fer, fa dos anys, estàvem a Palma i ens ho vàrem perdre.
Sembla ser que a la tarda la neu donarà pas a la pluja i desapareixerà la blancor. De moment ja he fet un munt de fotografies des de les finestres de cada cantó del pis. Més endavant us les ensenyaré.
Ara us vull parlar de les quatre coses que he fet aquests últims dies:
El dia 26 del passat mes de febrer vaig anar a fer un audiovisual als jubilats del centre cívic de Girona centre. Els vaig recitar un petit recull dels meus poemes i dos pps: “Un tomb per Mallorca” i “Flors de casa nostra I”. Fou una vetllada molt agradable i sembla que la gent en va sortir satisfeta. M’agradaria poder-ne fer més sovint.
Segueixo anant al tenis tots els dissabtes, però, cada dia m’agrada menys jugar. Estic en molt baixa forma, massa gras i desentrenat. En aquests últims nou mesos segurament que no hauré fet més de set o vuit partits. M’he proposat de no tornar a jugar fins que no rebaixi tres o quatre quilos.
Aquests últims dies que hi he anat he estat més estona fent fotos que no jugant al tenis. He fotografiat la flor masculina del gatell, que és preciosa. El gatell és una planta dioica, és a dir, té peus amb flor masculina i peus amb flor femenina. Primerament floreixen els peus masculins i després ho fan els femenins amb unes flors no gens vistoses.
També hi he trobat al Paradís del Vilar una planta que feia temps que li anava al darrera. No sabia com s’anomenava, només recordava que era una planta enfiladissa que feia una espècie de pebrot i que dins hi tenia com uns fils de seda. Em sembla que de petits en dèiem això: pebrots de seda. Vaig trobar aquesta planta al costat de la barraca on hi ha el pou d’on en treuen l’aigua. Vaig fotografiar els pebrots i en arribar a casa vaig començar a investigar per poder-la identificar. Per “pebrots de seda” no hi trobava res. Després, em vaig carregar de paciència i vaig mirar al google imatges de plantes enfiladisses. No vaig tardar gaire a trobar la foto dels “pebrots” i poder-la identificar: “Miraguà de jardí”.

MIRAGUÀ DE JARDÍ
Araujia sericifera
Cast. Arauja

És una planta de jardí importada d’Amèrica del Sud i que s’ha naturalitzat convertint-se en una planta invasora no desitjada. La podem trobar en boscos de ribera, llocs humits, horts...
És una planta enfiladissa d’uns 2-5 metres que ofega les plantes i mata els insectes que van a pol•linitzar-la. Sobretot les papallones que queden enganxades per l’espiritrompa quan van a libar el nèctar de la seva flor. Al Brasil, d’on és originària la planta, les papallones no moren perquè la planta les allibera a l’endemà, però, a Europa les papallones moren d’esgotament en el seu intent d’escapar-se.
Té un suc irritant. Floreix de maig a setembre. Té una flor molt bonica. Al veure-la per internet me l’ha recordat de quan la vaig veure, sense saber quina planta era ni vaig saber com identificar-la. La vaig veure farà cosa d’uns quatre anys per un camí que surt de l’interior del Jardí Pinya de Rosa i que condueix fins una petita caleta.

El dimarts de la setmana passada vaig voler anar al turó d’en Figueras per veure si els almesquins havien començat a florir. Quan vaig ser dalt de la carena vaig anar a l’indret on sé que s’hi fan. Efectivament ja començaven a florir. Preciosos com sempre i amb una olor exquisida que t’extasia quan t’hi apropes amb el macro per a fotografiar-los amb detall.
Deixeu-me posar el poema que en el seu dia els vaig dedicar:

ALMESQUÍ

Has baixat de la muntanya
Per gaudir de mos turons.
Perquè no et sentis estranya
He de fer-te mil petons.

Ixes on la pedra és soma,
I el que vols és terra prima,
El turó més que la coma
Per això mon cor t’estima.

Petitona i amagada
Dalt d’una tija tot fina
Veig com fimbra perfumada
Una flor quasi divina.

Després de fer un munt de fotos als almesquins, vaig tramuntar la carena per veure si trobava espàrrecs i després em vaig entretenir fotografiant molses, fongs i líquens. He començat a identificar-ne uns quant i ja els he inclòs al llistat de plantes. També vaig anar a fotografiar el petit crespinell caspitós encara no florit.
De tot això en podeu trobar les fotografies a l’apartat: “FOTOGRAFIES 2010” així com als apartats reservats a la Marina i a en Pau hi trobareu les últimes fotos que els he fet.
Parlant de la Marina, us he de dir que la tinc preocupada des de fa temps per una espècie de gra - berruga que tinc a la cara, vora un nariu del nas. L’altre dia em va dir.

- Encara no l’has tret?

Després em va descordar la camisa i va començar a inspeccionar la pitrera

- Hi ha pels... mira una piga... és negra... una de vermella...una altra... uy, uy, uy...

M’ho hauré d’anar a fer mirar!
Fins a la propera!