El primer “FOT UN FRED QUE PELA!!!” el vaig escriure el dijous 12 de setembre de 2002, era el número 73,ara ja estem en el 742. M’agradaria arribar al 1000. A un per setmana necessito cinc anys i escaig, tindré, si ho aconsegueixo, 78 anys. Déu n’hi do! A voltes somio que, quan sigui gran, la Marina m’hi ajudarà i, de tant en tant, ella me n’escriurà algun. No de les meves coses, sinó de les seves. Tal vegada s’hi engrescarà i m’agafarà el relleu. Seria la meva hereva, seria bonic!
Aquest diari complirà el proper 19 de juny els deu anys i és la meva història particular, de les coses exteriors que passen al meu voltant i de moltes, quasi totes, de les que passen dins meu, pensaments i sentiments. Què no donaria jo si les hagués pogut escriure des de la meva infantesa i pogués ara passar i repassar, viure i reviure tots els moments importants de la meva vida.
El meu diari és el meu google particular dels últims deu anys que m’explica i em data tot allò important que m’ha passat en aquest període de temps.
Bé parlem del fred i per fer-ho us copio el que ja vaig dir aquell 12 de setembre de 2002, segueixo pensant igual i no cal actualitzar-lo. Deia llavors:

“No, no parlo d’ara, parlo d’abans, em sembla que m’he expressat en present històric.
Abans plovia més , aquest estiu és una excepció, feia més fred i conseqüència d’ambdues coses nevava més.
La neu era esperada i rebuda amb joia per nosaltres, els infants.
Més que per fer ninots de neu, quasi mai en fèiem, ens impressionava l’idíl•lic paisatge que se’ns oferia als nostres ulls: aquella carretera, aquelles feixes dels camps propers, els arbres, el bosc, els nostres turons... tot agafava una nova dimensió.
Ens posàvem els esclops, amb un xic de palla dins, un parell de jerseis, no teníem abric, i sortíem al carrer, arrupits, amb les mans a la butxaca, aixecant els muscles per millor protegir el coll que s’arronsava volent amagar el cap com si fos una tortuga.
Després d’haver-nos extasiat contemplant aquell nou paisatge, ens n’anàvem a parar ballestes. Tot l’hivern ho solíem fer però quan nevava era la gran ocasió.
Els ocells, pobrets, no tenien on menjar i si feies un gratall a la neu, darrera l’eixida i hi paraves una ballesta, els ocells hi anaven de seguida. Se’n feien unes agafades!... cuaretes, pinsans, pit - roigs, bitxacs..
Des de la finestra de casa podíem veure les ballestes. Així que se n’hi agafava un, corríem a agafar l’ocell i a tornar a parar la ballesta. Amb el fred que feia, tenies les mans balbes i agafaves piulots; no era fàcil parar-les. Les mans balbes es tornaven maldestres i sovint se’t disparava la ballesta i t’enganxava els dits. Feia un mal!!!...
Massa poc!, pensareu molts de vosaltres. Potser teniu raó. Ara jo també m’esgarrifo una mica pensant amb aquells ocellets, rics de vida i de bellesa i pobrets de carn, com molt bé diu en Joaquim Ruyra.
El que sí que us he de dir és que ara que ja estic “ civilitzat “, que estimo les floretes i els ocellets, que ja m’he reprimit l’atàvic instint de caçador, tan de bo tingués la bondat, la generositat i els sentiments d’aquell infantó que enfitorava granotes i matava els ocells que agafava a les ballestes.
Bé, tornem al fred, havia nevat i a les canaleres de les teulades s’hi formaven uns penjolls de gel que nosaltres trencàvem i en menjàvem una mica les puntes . Eren els nostres “ polos “ .
Aquests penjolls s’anomenen estalactites, com les de les coves, les que van de dalt a baix, també candeles i caramells.
Nosaltres en dèiem “ carmells “ i així també anomenàvem els mocs que tot sovint penjaven del nas dels vailetots que no portaven mocador.
Feia més fred, hem dit, i estàvem més desprotegits. Les portes i les finestres no tancaven bé, els dormitoris, generalment a dalt, sota teulada i sense cel ras.
Donava ànsia ficar-te al llit. Els llençols estaven gelats. Hi havia cases que tenien un estris per a escalfar-los abans d’anar a dormir: era el burro o frare. Consistia en una espècie d’olla d’aram amb mànec on s’hi posava caliu.
Nosaltres no en teníem, fèiem servir un rajol que posàvem al vespre ben a prop del foc i quan anàvem a dormir l’embolicàvem amb un drap i el passàvem per dintre els llençols per escalfar-los. Després el deixàvem dins perquè ens anés escalfant els peus.
Ahir posava en dubte si aquells que no passen mai fred són afortunats o no. Ho raono:
Tots estem d’acord que és bo per al cos de “ castigar-lo “ , el fem treballar, li fem fer exercici, el fem cansar. Aquell que té un ofici en el que no el fa treballar , s’espavila fent gimnàstica o esport per tal de tenir el cos en forma: àgil i valent.
El cos se l’ha d’acostumar no solament a la resistència a l’esforç físic, també a les inclemències del temps, al fred i a la calor.
Nosaltres això no ho fem: calefacció a l’hivern, refrigeració a l’estiu. En prou feina en deixem una que ja ens apuntem a l’altra.
Si sortim al carrer a l’hivern, ni que sigui per fer cent metres ja ens hem de posar l’abric, la bufanda i els guants. És clar que no coneixem els que són els piulots! Així no en tenim ni en tindrem mai!
Però, compte! Estem criant plantes d’hivernacle!
Volem viure dins una bombolla isotèrmica movent-nos entre els 15 i els 22 graus, pel damunt dels quals tenim massa calor i per sota ja....
FOT UN FRED QUE PELA!!! “

En el diari següent vaig escriure:

“Al tinter també s’hi va quedar, el dia que us parlava del fred, el que m’havia explicat la mare sobre la nostra besàvia.
Nosaltres vivíem i érem de “ carrer avall “, un carrer que surt del nucli central del poble en direcció a Sils, només hi havia cases a un cantó, a l’altre hi passava la carretera que portava als estanys i, més a prop, als camps de regadiu que hi ha als marges de la Torderola.
Era una carretera molt transitada pels carros dels pagesos que hi passaven quan anaven a treballar als camps.
La mainada d’avui coneixen, per la fressa, les diferents marques de cotxes, nosaltres al matí, des del llit, jugàvem a endevinar, pel soroll, els carros que anaven cap a la feina: Aquest és el d’en Sardà.... aquest, el d’en Vadó Soca.... aquest, el de l’Artigas....el d’en Pussacro.... el d’en Soms... el d’en Sabater.... el d’en Darne....
Els coneixíem tots!
La mare m’explicava, doncs, que la nostra besàvia, eren molt pobres, quan era petita, havia d’anar a l’hivern, i fins i tot els dies de més fred, a collir fems a la carretera. Ja em vist que era molt transitada.
Amb la faldilla prima i sense mitges passava molta fred. Tanta en passava que quan trobava cagarades de cavall o tifes de vaca fresques, però calentes, perquè acabaven de sortir del ventre de l’animal, ella s’hi ajocava al damunt, abans de recollir-les, per aprofitar-ne la mica d’escalfor que encara desprenien.
Això sí era passar fred!!!.”

Per acabar deixeu-me dir que diumenge passat vaig estar convidat per l’emissora de ràdio de Sant Joan les Fonts per a recitar un parell de poesies, en l’espai que porta l’amic dels “Amics de les Lletres Garrotxines” Antoni Fuentes dins el programa “Queda’t amb Nosaltres” que porten l’Anna i la Carmina. Vaig recitar: “Mai no és tard” i “Carme, la Molinera”.
Després aquest dimecres he fet un audiovisual amb foto-poemes de la meva col•lecció i pps a la Llar de Jubilats de Maçanet dins les “Jornades poètiques” que fem cada mes.

Per acabar d’acabar us poso un romanç que vaig trobar l’altre dia d’un autor mallorquí, en Tomàs Aguiló i Forteza.(Palma 1812 – 1884). Escrigué nombroses poesies, entre les quals destaquen les de temàtica històrica i popular Diu així:

HI HAVIA UN GRAN SENYOR

Hi havia un gran senyor
que habitava es seu castell,
i a la vila, no lluny d'ell,
hi vivia un llaurador.

Una filla aquest tenia
blanca i rossa, jove i bella;
es senyor, perdut per ella,
s'abrasava nit i dia.

Puix per tot aquell contorn
no se troba cap fadrina
que tenga cara més fina,
ni que amb més gràcia s'adorm.

Cada volta que ell la veia
son amor li ponderava,
i ella tot d'una es tornava
com la grana de vermella.

I si li diu que l'adora
i devers ella s'acosta,
no rep mai altra resposta:
-Vós sou comte i jo pastora.

-Jo per tu pastor em faré,
de grandeses ja estic fart.
-Ai, comte, que heu vengut tard;
un altre es meu cor ja té.-

Es comte, fora de si,
s'amaga dins un torrent,
i quan ja no passa gent
se planta enmig d'es camí.

Poc després veu comparèixer
un jove que se'n venia.
Era es jove que ell volia;
es rancor l'hi féu conèixer.

- Mira - li diu -, tu em fas nosa;
o tu em mates o jo et mat.
Un d'es dos, d'aquest combat,
en jaurà davall sa llosa.-

I s'espasa li ofereix,
que ell no vol de cap manera;
però es comte es desespera
i amb sa daga l'envesteix.

Es combat acaba prompte;
aquell jove dóna un crit,
perquè es tem que dins es pit
li afica sa daga es comte.

I abans de caure en es fang,
sa sang que li raja empara,
i an es comte per sa cara
tira un glop d'aquella sang.

Es comte la se fa neta
amb ses aigos d'es torrent,
i an es mort el du rabent
a enterrar dins una pleta.

Tres o quatre nits després
se n'entra a ca sa pastora,
que es seu estimat enyora
i res sap d'aquell succés;

i com la veu tota sola,
i com la veu tan hermosa,
i com la veu desdenyosa,
s'enardeix, es cega, es vola,

l'agafa per sa mà blanca,
dins un quarto la se'n du,
i amb cor tan ardent com dur
sa porta d'es quarto tanca.

- Estimat meu, ajuda'm -,
sa pobra pastora crida
i cau tot d'una esmortida,
i de quant passa no es tem.

No es tem que un fantasma blanc
se n'entra i es comte mira,
i amb mà tota d'os li tira
per sa cara un glop de sang.

No es tem que astorat i fred
es comte fuig al moment,
i corre an aquell torrent
com un cero mort de set.

Però en va es rentà sa cara,
en va fonc es seu treball;
l'endemà dins un mirall
tacada la's veu encara.

Dins un quarto se tancà,
i a les fosques i tot sol,
ni una finestra obrir vol,
ni un d'es patges deixa entrar.

I quan és ja bé de nit
an es torrent se'n davalla,
i es renta, i es renta, i calla,
i se'n torna an es seu llit.

I quan ja que és auba creu,
sols obri una retxillera;
davant un mirall espera,
i sa sang encara veu.

I això passa cada dia,
i tots diuen que s'amor
ha causat an es senyor
una estranya malaltia.

I de set anys per espai
cada nit sa cara es renta,
i cada auba li presenta
aquella taca es mirall.

Fins a la propera!... Guardeu-vos del fred!