M’agrada posar en aquest diari allò que la gent de Maçanet escriu i que presenta a concursos. Per aquí han passat els poemes de la Montse Artigues (diari 511), els de la Ma Teresa Reyner (diari 514), de l’Àurea Farssac (diari 542) de Jaume Brucet (diari 581), les narracions de la Montserrat Rovira,(diari 608), de l’Àurea Farssac (diari 604), en Josep Sais (diari 609), la setmana passada unes vivències de la Carme Lluís.
Avui us poso altre cop la Carme Lluís amb la narració que li va fer guanyar el primer premi local de narrativa del concurs Puigmarí 2009 de Maçanet. Diu així:

“ RECORDS D’INFANTESA: SENSACIONS

Quant jo era petita, passava temporades a Maçanet (que en aquella època s’escrivia Massanet), a casa l’àvia (que nosaltres li dèiem baba) i la tieta. Elles vivien soles, en canvi a casa meva, a pagès, hi havia molta gent, ja que érem set germans, i la mare tenia molta feina; mentre que la baba i la tieta, el fet de tenir una nena (jo), no els hi era gens penós sinó tot el contrari. A mi m’agradava molt estar amb elles, a Maçanet, perquè em donaven tots els compliments i capritxets que la mare no em podia donar.
La tieta tenia un xicot, i, els diumenges, em portaven a passejar amb ells. Recordo que un dia anàrem al turó de Sant Jordi i m’explicaren que d’allà, de sota una pedra (llavors n’hi havia moltes de pedres), sortien (naixien) tots els nens i nenes de Maçanet; fins i tot m’ensenyaren una pedra un xic decantada, a tocar d’un sot, que figurava que, d’allà, del sot, n’havia sortit, feia pocs dies, un nadó; i jo, ignorant de mi, aquell dia, m’ho vaig creure; santa innocència!
Vivíem a carrer Munt. Era un carrer molt llarg, ja que anava des de la plaça fins a les afores de Maçanet; hi havia una font que a mi m’agradava molt, estava adornada amb uns rajols vista i tenia unes reixes per on s’escorria l’aigua sobrant i on hi col•locàvem la galleda o el canti quant anàvem a buscar aigua. També hi havia la Casa de la Vila i la vivenda del secretari, en aquell carrer. Era un conjunt molt original, ja que formava un pont que hi passàvem per sota per anar a l’altre banda de les cases; també ens servia per jugar-hi a la cuit i amagar o quan plovia; era un pas de vianants que travessava la Casa de la Vila. Encara em sembla veure’n l’arcada!
A l’altre costat del carrer hi havia la Capella de Sant Sebastià, que el dia vint de gener, s’hi celebrava una missa i es feia una gran festa. La tieta deia:
–Sant Sebastià, les festes va acabar; menys La Candelera, que li va al darrera –la qual cosa volia dir que havia passat Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any, Reis, Sant Antoni... que totes eren festes grosses (sense comptar els diumenges). Sant Sebastià i La Candelera, en aquell temps, també eren festes importants.
Al carrer Munt, quasi totes les cases tenien la porta forana gran (perquè hi pesés el carro) i de fusta; restaven obertes tot el dia de bat a bat i, a la part més baixa d’un dels batents, hi havia el forat gatoner per on podien entrar o sortir els gats a voluntat. Encara em sembla veure’n sortir el cap d’un gat! De gats, n’hi havia a totes les cases; perquè ratessin; n’hi havia moltes, de rates. Les portes donaven a una entrada espaiosa on, a més a més de caber-hi el carro, solia haver-hi una taula, cadires, algun sac, eines i altres estris que qui sap on paren; en tot, les que a mi més m’agradaven eren les que també s’hi guardaven els guarniments del cavall. El terra d’aquestes entrades solia fer pendent per poder-les netejar (segons deien) amb aigua i una escombra, així l’aigua sempre anava a parar al carrer.
La baba vestia sempre sac i faldilla, i calçava “botines”, com totes les dones d’aquella edat. Això era: una brusa cenyida a la cintura, cordada al davant amb uns botons petits i acostats, posada per damunt de la faldilla. Aquesta faldilla, s’arrugava a la cintura amb una trinxa i era llarga fins a mitja cama. Es pentinava un monyo i es posava un mocador al cap. Encara em sembla veure’l el monyo! A més, sempre, portava davantal. Quan feia mitja, que en feia molt sovint (com totes les altres dones), l’agulla de l’esquerra la ficava dins d’un canó de canya que se’l lligava a la beta del davantal i a cada punt se sentia un “crec”, i així se sentia crec, crec, crec, crec, crec... molt seguit, tota l’estona. De vegades encara em sembla sentir-lo, el crec-crec!
Jo tenia amics i amigues, veïns del carrer, i ens ajuntàvem a la eixida d’alguna casa a jugar; de vegades, també hi jugàvem, al carrer, ja que no passava mai cap cotxe (no n’hi havien); molt de tant en tant passava algun carro, però això no era cap problema per a nosaltres que els vèiem venir d’una hora lluny!
Un dia... jugàvem a cou-cou-dinar (havien passat els Reis i havien dut una cuina de joguina): tots fèiem dinar; collíem herbes de per allà l’eixida, les mullàvem, les trinxàvem, les posàvem en els platets de llauna i després fèiem veure que ens les menjàvem; doncs va passar que una nena (la més petita), se la va menjar de veritat. Valguem Déu! Quines corredisses! Que havíem de fer? Corrents anar-ho a dir als grans! I, sobre tot, explicar-ho a la seva mare! I si una herba d’aquelles era dolenta? O si hi hagués passat una cuca verinosa? No l’havíem pas rentat l’herba! I si la nena es posava malalta?... No sabeu pas l’enrenou que hi va haver! Gràcies a Déu que no va passar res. Les herbes eren: malves, plantatges, morruts, cosconilles, etc. Totes bones i, com que era hivern, no hi havia cuques.
Quan la tieta es va casar, el 1935 ( jo tenia 4 anys), vàrem anar a viure al carrer dels Dolors; així vaig canviar de veïns, d’amics i amigues; menys una, els pares de la qual van obrir una carnisseria al costat de la casa nova de la tieta i l’oncle.
El carrer dels Dolors era més llarg i ample que a carrer Munt. Començava a la plaça i arribava fins a la capella dels Dolors, que en aquell temps s’havia convertit en una cort de xais. A dintre, encara hi havia alguns envans que havien format part dels diferents altars, i, a fora, hi havia com uns trossos de mur que apuntalaven les parets foranes, cosa que per a nosaltres era ideal per a jugar a l’acuit i amagar. Aquest carrer també anava molt bé per saltar a corda, saltar-i-parar, jugar a les gepes, un dos tres salta pagès, a pilota, a bola... etc. Encara sembla que m’hi amago, rere aquells murs!
L’avantatge que tenia aquest carrer és que, quan plovia, no s’hi posava fang perquè, no es que estes asfaltat o enquitranat, no!, és que semblava estar empedrat!; les pedres naturals es tocaven, si fa no fa, una amb l’altra, i és que Maçanet era (és) país de pedres. El meu germà gran deia que quant les pedres valguessin cèntims Maçanet seria ric.
I la baba es va morir. La mare i la tieta tingueren de triar quina classe d’enterrament li havien d’oferir. Recordo que, de enterraments, n’hi havia de tres categories: de primera, de segona i de tercera. Però la baba va tenir l’enterrament més luxós.
Un cert dia, on el carrer era més ample, s’instal•là un paraigüer (era un home castellà que adobava paraigües) fent parada d’eines, barnilles, pots i potingues. Nosaltres, tots petits, ens ho miràvem embadalits. Un dels nens començà a remenar un pinzell de dins un pot; a mi em va estranyar que el paraigüer no el renyés i vaig dir al nen:
– Ja t’ho deixa fer, això, aquest home?
Em mirà estranyat i va preguntar a l’home:
–He que me lo dexareu fero vos aixoro?
El paraigüer no va entendre res; l’observà amb cara de simpatia i somrigué de manera que tots acabarem rient amb ganes. Encara em sembla sentir-ne les rialles! Mentrestant el nen continuava remenant el pot tranquil•lament.
De més gran, anava a dormir a casa meva, casa de pagès situada a uns quaranta-cinc minuts de la vila. Ens ajuntàvem uns quants nens i nenes del veïnat i d’aquesta manera ens fèiem companyia uns als altres per anar junts a escola o a costura. Les escoles estaven situades a la vora de la carretera (a la dreta, anant a Hostalric). A l’esquerra només hi havia can Tomàs i cap més casa fins al carrer de l’Arpella. A més d’anar a costura, jo anava aprendre a cosir a “ca la modista” que tenia el taller a Sota-cami, en un piset que semblava fet expressament per aquest fi. A l’entrar hi havia una galeria, que era on cosíem a l’estiu, per estar més a la fresca, doncs en aquell temps no existien ni ventiladors ni aire condicionat. El cas és que, des de la galeria de ca la modista, vèiem el viver de can Tomàs. Aquest viver era com una bassa on sempre, tan a l’hivern com a l’estiu, hi havia aigua que hi naixia, doncs, can Tomàs, hi regaven l’hort i, a més, algunes dones del poble hi anaven a rentar la roba. Els vespres de la primavera uns quants joves si reunien per pescar granotes que, deien ells, se les menjaven per sopar. I nosaltres, com que els coneixíem a tots, tan a les dones com als nois, ho veiem, i fèiem els nostres comentaris segons les circumstancies: sabíem si portaven molta o poca roba, si la feien més o menys neta, si aquella era més trempada que l’altra, si el marit d’una era més guapo que el de l’altra, si els seus fills eren més o menys aplicats... I així, tot cosint, que també cosíem –i molt bé! ja que la modista en sabia molt i ens ensenyava a consciència–, passàvem la tarda ben entretinguda i aprofitada; tot xerrant i rient ens fèiem els vestits: ara el de la festa major, que era obligat estrenar-ne almenys un; ara el de Nadal, que per Nadal qui res no estrena res no val; i algun altre. En aquell temps, una noia, per casar-se, havia de saber matar una gallina, ferrar un ou, fer un plat de crema i cosir un botó. De vegades encara em sembla que en flairo la crema!
El capellà de Maçanet portava sempre la sotana i les sabates, més que netes, brillants i impecables, de manera que quan sortia a passejar o visitar algun malalt, es posava el birret: era tot un toc de elegància pel poble de Maçanet. Sempre quan ens trobàvem li fèiem l’amistat (això es fer-li un petó a la mà dreta que ell ens oferia amistosament) i ens deia algunes paraules amables i simpàtiques. Un cert dia, al vespre, quan nosaltres anàvem cap a casa, ens el vàrem trobar i, desprès de fer-li l’amistat, ell preguntà al nen més petit que venia amb nosaltres:
–Quants anys tens?
–Sis –va contestar el nen.
–I si jo et volgués fer un regal, que t’estimaries més: un parell d’espardenyes o una paperina de caramels?
–Unes espardenyes –contestà el nen.
–Doncs digues a la teva mare que ja et pot apuntar per fer la primera comunió.
I aquell any, el nen feu la comunió. Essent el més petit de tots en fer-la. Si l’haguéssiu vist, encara us en recordaríeu!
Al fer-me gran, em sortiren altres ocupacions, i ja no vaig venir més a Maçanet, fins ara, que ja ha passat molt de temps. I...Mare de Déu! Maçanet! Qui l’ha vist i qui el veu! No s’assembla amb res! Molt més gran, més modern, blocs de pisos, mes acollidor, amb moltes més activitats! I la plaça! Més ample, mes espaiosa, més bonica... Em sento molt feliç de poder passar els meus últims anys a Maçanet, on tothom m’ofereix les seves atencions i simpaties, i la possibilitat de compartir records que són sensacions i sensacions que encara porto dins del cor. “

Fins a la propera!!!