L’altre dia vam anar a la nova, i diuen que provisional, Font de les Closes amb els amics caminadors dels dilluns de la Llar de Jubilats.
Mentre els demés feien petar la xerrada al voltant de la font, jo em vaig separar una mica a la recerca d’alguna flor per a fotografiar.
En vaig trobar una de groga que no coneixia.
A casa vaig començar a investigar fins que vaig poder identificar-la: era el “seneci del Cap”. Una planta invasora provinent d’Àfrica del Sud i que va arribar a Catalunya ara fa uns vint-i-cinc anys.
És tòxica. Si el bestiar se la menja, li afecta el fetge i si nosaltres bevem llet de l’animal intoxicat se’ns transmet el verí.
Generalment el bestiar, per instint, la rebutja i no se la menja. Això fa que si arriba a un prat ella el va colonitzant en detriment de les altres herbes que sí se les menja el bestiar. Al cap de poc temps el prat queda inutilitzat per a la pastura.
És de la família del xenixell o morrut i com ell té les llavors amb vil•lans, aquest plomissall que el vent fa voleiar i permet escampar les llavors lluny de la planta mare.
Des de medi ambient se l’està perseguint per intentar evitar la seva progressió.
No la necessitàvem, no ens feia cap falta. Nosaltres amb els morruts ja en teníem prou.
El morrut sí que és una planta apreciada. Els conills en són golafres, per això també se l’anomena herba conillera. Recordo que de petit, quan anàvem amb la cistella i l’aixadell a buscar menjar pels conills, els morruts eren els nostres preferits.
La paraula seneci ve del llatí i vol dir vell i se l’aplica a aquestes plantes perquè el conjunt de plomissalls blancs de llurs llavors s’assemblen als caps dels homes vells amb cabells blancs.
Al xenixell li vaig dedicar un petit poema que deia així:

XENIXELL

T'anomenes xenixell
Morrut i xinxirinxó
Quan n'agafo un bon cistell
Pels conills: festa major.

Tot l’any et mostres florit
Amb fruit de pelussa blanca
Com plomís d’ocell petit
Que es deleix per ser a la branca.


Ara un parell de poemes de la poetessa de Maçanet Montserrat Artigues que fa temps em va enviar i degut a les tràgiques circumstàncies viscudes durant el segon semestre de l’any passat encara no els havia pogut posar. A mi m’agraden molt. Aprofito l’avinentesa per oferir la pàgina als qui m’aneu seguint per si us fes gràcia de que us hi publiqués algun escrit vostre.
Els poemes diuen així:

A D E U .....


Miserablement,

enganxada a TU,

el meu orgull perdut

malmesa

la meva dignitat,

orfe el meu cor

de cap altra dèria

que no siguis tu.


Vinc de dir-te l’últim ADÉU,

sense una llàgrima

sense un retret

ADEU.... només.

Ja cercaré

pels amples camins

de la soledat,

quelcom que m’ompli

les esquerdes

que en el meu cor han quedat

allà a on tot ho omplia

la teva companyia.

I aplicant-me la norma

del gat escaldat,

defugiré qualsevol cosa

que s’assembli

a una amistat.

“Sempre vaig a omplir el càntir,

a la font equivocada,

a aquella de on no em pertany

l’aigua que d’ella raja.”



M. A. PARERA
(30-05-04)




O N E S A M I G U E S


D’ on veniu onades suaus?,
que porteu anhels secrets,
dipositats dins el mar blau,
per gent del sud i del nord,
de l’est i de l’oest.

On aneu onades blanques?,
que veniu els meus peus a besar,
dipositant a la sorra
la vostra amansida fúria,
desfermada en alta mar.

Quin missatge, galants ones,
em voleu fer arribar,
amb constant venir i anar
del mar fins a la sorra
i de la sorra a mar enllà...?

Es de Pau? és d’Esperança?
és d’amor i d’amistat?
de comprensió? de tolerància?
d’harmonia i humilitat?
tots ells prou necessaris
en la nostra societat.

Moltes gràcies, galants ones.
He plantat vostre missatge
a la sorra, ran del mar,
perquè hi germini i s’escampi
en un radi sens fi,
des del nord fins al sud,
des de l’est fins a l’oest,
d’aquí a l’infinit i de l’infinit fins aquí.

M. Artigas Parera
(20-07-06)

Res més per avui. Dir-vos només que en Pau va creixent preciós i la Marina cada dia és més espavilada. L’altre dia estava jo fent fotografies a en Pau mentre dormia i la seva iaia va dir:

- Que bonic, sembla un nino!
- No és un nino, és de veritat!. – li va respondre la Marina.

Demà posaré noves fotos d’en Pau i de la Marina al seu apartat de fotografia.
Fins a la propera!