No sé si és tossuderia o si és constància, però, quan començo una cosa m’agrada acabar-la i fer-ho de la millor manera possible.
Quan tinc la foto del fruit d’una planta, si no en tinc la de la flor procuro fer tot el possible per aconseguir-la. Això comporta sovint una llarga espera d’un any, fins l’arribada de la floració.
Això em va passar amb el fruit de l’aranya que havia fotografiat a Galilea i fins uns anys més tard no vaig poder fotografiar-ne la flor aprofitant que en Josep Barnés en tenia al seu jardí. Ara també n’he trobat a l’hort de la Carme.
Una cosa semblant m’ha passat amb el miraguà de jardí. Era una planta que recordava haver- la vista en el petit jardí que la meva padrina, la Cassimira, tenia davant la porta de casa seva.
Nosaltres l’anomenàvem pebrots de seda perque el seu fruit ens recordava el pebrot i dins aquest “pebrot” hi havia una pelussa suau com la seda.
L’estiu passat em vaig retrobar amb aquest “pebrot” a la barraca del pou d’aigua del “Paradís del Vilar”, on anem a jugar a tenis.
Em va costar molt de trobar el seu vertader nom perquè, la cosa tenia pebrots, per “pebrot” no venia cap planta que se li assemblés.
No recordo com ho vaig aconseguir, però, finalment la vaig poder identificar: era el miraguà de jardí.
Vaig fer-li la fitxa i el vaig incloure al meu llistat. Diu així:


“MIRAGUÀ DE JARDÍ
Araujia sericifera
Cast. Arauja

És una planta de jardí importada d’Amèrica del Sud i que s’ha naturalitzat convertint-se en una planta invasora no desitjada. La podem trobar en boscos de ribera, llocs humits, horts...
És una planta enfiladissa d’uns 2-5 metres que ofega les plantes i mata els insectes que van a pol•linitzar-la. Sobretot les papallones que queden enganxades per l’espiritrompa quan van a libar el nèctar de la seva flor. Al Brasil, d’on és originària la planta, les papallones no moren perquè la planta les allibera a l’endemà, però, a Europa les papallones moren d’esgotament en el seu intent d’escapar-se.
Té un suc irritant. Floreix de maig a setembre. Té una flor molt bonica. Al veure-la per internet me l’ha recordat de quan la vaig veure, sense saber quina planta era ni vaig saber com identificar-la. La vaig veure farà cosa d’uns quatre anys per un camí que surt de l’interior del Jardí Pinya de Rosa i que condueix fins una petita caleta.”

Vaig guardar el “pebrot” que havia agafat al Paradís del Vilar en una bossa de plàstic. Molt temps després vaig agafar la bossa i vaig comprovar com el “pebrot” s’havia obert i tota la bossa era plena d’uns grossos, blancs i suaus vil•lans carregats cadascun amb llur negra i punxeguda llavor.
Els vaig fer un munt de fotos. En vaig escollir unes quantes i les vaig posar a “Fotos 2010” . Després vaig anar jugant amb les fotos i en vaig transformar dues convertint-les una en el cap d’un ocell i l’altre en el d’un gos. Avui les afegeixo a “fotos 2010”.
Vaig agafar una pila d’aquests vil•lans i els vaig enterrar en un test de la terrassa. Penso que van néixer totes les llavors; en vaig deixar un parell de plantes i ara ja s’han enredat per la barana i fan més de dos metres, però encara no tenen cap flor, tot i que diuen que floreixen de juny a setembre.
Dissabte passat vaig anar a jugar a tenis i vaig anar a veure els miraguans de la barraca. Hi vaig trobar quatre o cinc flors. Les vaig fotografiar i ja tinc la fitxa completa i el diari acabat.
Deixeu-me dir per acabar del tot que avui me’n vaig a La Canya a buscar la Carme i demà vindrem cap a Maçanet.
Aquest matí anirem a fotografiar un camp de fajol que hi ha prop de casa la Carme i que ara està florit. Ja tindrem tema per a un proper diari.
Fins a la propera!!