Entre els components dels Amics de les Lletres Garrotxines hi ha la bona amiga Rosa Ma Noguer que és mestra a l’Escola Sant Cristòfol de les Planes d’Hostoles. La Rosa Ma em va proposar de fer una xerrada audiovisual a cadascun dels cicles de l’Escola sobre natura. El dilluns de la setmana passada hi vam anar amb la Carme.
Em feia il•lusió i al mateix temps una mica de por, sobretot el cicle inicial. De fet va resultar prou bé. Vam començar jugant a endevinar el color que amagaven dedins els capolls de gallaret que havia portat (gall, gallina o poll). Després els vaig explicar la vivència de la petita oreneta del niu del porxo de casa meva:
Recordo que una vegada quan la niada estava preparada ja per deixar el niu totes les petites sortien a volar. Els seus pares les guiaven i es posaven als fils elèctrics que passaven prop de la finestra de la nostra habitació.
Totes les petites orenetes sortien del niu i feien les primeres volades. Totes menys una que romania al niu i xisclava desesperadament.
S’havia enganxat una pota en algun fil del niu i per més que esvoletegava no es podia deslligar.
Quan vaig adonar-me’n, vaig agafar una escala i vaig poder arribar al niu. Tenia la pota penjant, només se li aguantava per un nervi. El fil i els seus espeternecs li havien segat la cama. No tenia solució, vaig haver de trencar amb les ungles la mica de pell i nervi que la mantenien presonera en el seu niu.
Així que es va veure alliberada va sortir volant.
La vaig seguir amb la mirada, un grup d’orenetes, la mare i les seves germanes suposo, es van posar a volar al seu costat. La van acompanyar fins uns fils elèctric prop de casa i s’hi van parar. Ella també. Amb una sola pota s’hi podia aguantar.
Les orenetes no es paren quasi mai a terra. Passen el dia volant. Poden passar sense una cama.
Estava salvada!”
Els vaig recitar el poema de les petites orenetes:

LES PETITES ORENETES

Les petites orenetes
tenen el bec molt petit
Per sopar sopen sopetes
Sopen sopes de mosquit

Mengen un brou exquisit
Com qui menja farinetes.
Brou i prou i bon profit
I després, a fer nonetes.

Totes juntes dins del niu
Gens de fred no passaran
La més petita somriu:
Somia que està volant.

Una mica de conversa amb els petitons sobre les orenetes i vam passar a parlar de les marietes recitant el poema:

MARIETA

Quan t’he vist dalt del meu dit
Se m’ha omplert el cor de joia
I records de nen petit
M’han vingut a la memòria.

Puja, puja, marieta
Dit amunt, no et faci por.
Tu ets Vermella Caputxeta
Jo la iaia de debò.

Quan t’envolis dalt del dit
Cerca i menja verd pugó
Un bon fart i bon profit
Farta tu, feliç la flor.


Vaig explicar de com es mengen el pugó de les plantes. Mentre xerràvem anàvem passant fotos d’aquests animalons per fer passar l’estona més agradable. M’ho vaig passar molt bé.
Després, al cicle mig vam parlar d’ocells. Un tema que ja porten molt treballat amb el seu mestre. Vam passar les fotos dels ocells que havia fotografiat als paratges de la Font moixina i els vaig explicar la vivència amb l’ànega del collverd:

Era un dia de bon matí, encara no havia sortit el sol, aniria a buscar cargols, ja que aquell dia no portava la càmera i si no buscava cargols... quina altra cosa podia buscar en aquelles hores a la Torderola, a uns cent metres de la passera de Vergés?.
Bé doncs, estava buscant cargols tot seguint riera amunt per la carretera que hi ha entre el marge i els camps. En entrar a una plantació de pollancres al peu de la riera desapareix la carretera i un herbassar em dificulta el pas i em deia xopa la part baixa dels cuixots dels pantalons.
Camino aixecant ridículament els peus per evitar la mullena quan, de sobte, veig a uns dos metres prop de mi una femella d’ànec collverd que esbufega sorollosament mentre dona voltes sobre sí mateixa com si estigués enredada per una pota entre l’herbasseguer que hi ha. Aaag... aaag ... fa entre giravoltes i batecs d’ala.
L’ànec collverd mascle és molt bonic, té el cap i part del coll verds, després un collar blanc, un altre de color canyella i a les ales una petita franja blava. La femella quasi tota ella és marró. No n’havia tingut mai cap de tant a prop.
Per un moment van eixir a flor de pell tots aquells instints atàvics de caçador que havien amarat la meva infantesa i al mateix temps un fort sentiment de commiseració per aquella bestiola que esbufegava desesperada, atemorida i potser demanant el meu ajut.
Vaig apropar-m’hi, no sé ben bé amb quina intenció, i ella va semblar desfer-se del lligam que la tenia estacada en aquell indret. Jo m’hi apropo i ella es va allunyant, no pas massa, sembla que estiguem jugant, com quan vols agafar un globus que s’escapa enlaire i quan estàs a punt d’agafar-lo fa una giragonsa i se’t torna a allunyar no el suficient perquè no et vinguin ganes de tornar-ho a intentar.
Tot seguit li veig la intenció i li segueixo la beta. Jo la vaig seguint i ella se’m va allunyant mica a mica, en arribar a una carretera ella l’enfila carretera amunt i jo al seu darrera, a poc a poc.
Quan en tinc prou em paro, ella també, jo giro cua i seguint la carretera em dirigeixo cap a la passera. Ella, llavors, s’envola i em passa ran del meu cap i aterra dins la riera força lluny de l’indret on l’havia trobat.
Jo, vaig seguir buscant cargols en una altra direcció. Estava content, l’ànega, de ben segur, encara més. Els seus pollets o els seus ous estaven salvats.
Més endavant, quan vaig passar per la carretera que travessa la Torderola al costat de la passera de Vergés, em vaig parar per mirar , com faig quasi sempre, a cada cantó de la riera esperant poder veure-hi algun animaló i aquell dia hi vaig trobar l’ànega collverd nedant majestuosament amb el cap dret seguida dels seus bellugadissos i enjogassats aneguets.
Com pot cabre en un cap i sobre tot en un cor canviar aquesta imatge tan bucòlica per la greixosa i embafadora imatge d’un ànec rostit a la cassola?

Vaig acabar el cicle mig recitant el poema de la cadernera.

Després vam passar al cicle superior i vam llegir el poema “AL BOSC” i mentre el recitava anava passant les fotos dels animalons i plantes que hi sortien, més de cinquanta.
Va ser per a mi un matí molt divertit i vaig rememorar aquells ja llunyans temps d’escola. Vaig tenir la sort de trobar uns nens molt motivats que em van facilitar la tasca. La mà d’uns mestres molt implicats en l’escola s’hi feia palès. Molt agraït a la Directora i a tot el Claustre per la bona rebuda. Felicitats, Escola Sant Cristòfol i moltes gràcies!
M’hauria agradat il•lustrar aquest diari amb una foto de la vetllada, però, em vaig quedar amb la càmera sense bateria i les fotos que em van enviar no les he pogut adequar a l’ordinador per passar-les al diari. Ho sento.

L’altre esdeveniment per a nosaltres de la setmana va ser la ja tradicional trobada dels amics de la mili que aquesta vegada vam festejar la celebració de les noces d’or dels amics, Vicenç i Maria i Martí i Ma Carme.
Tenim la sort que un component del grup, en Genaro, havia estat jutge de pau i havia celebrat casaments. Vam poder celebrar en un acte ben emotiu que va fer saltar més d’una llàgrima la cerimònia de la renovació de les promeses del casament. Amb tota seriositat i formalitat, això sí, amb un toc de bon humor.
Com a mostra, el text, que els va fer llegir en Genaro als contraents, de bon primer pel dret i després en sentit contrari. Començant per la fi i seguir enrere fins a l’ inici. Proveu - ho i veureu com canvia el significat de l’escrit.





EN EL DIA DE NOCES.
Ell.- Sí, per fi ! Que llarga ha sigut l’espera. No podia aguantar més
Ella.- Vols deixar-me?
Ell.- Nooo! Estàs boja? No ho pensessis pas.!
Ella.-M’estimes?
Ell.- Per descomptat, una i altra vegada!
Ella.-Alguna vegada m’has sigut infidel?
Ell.- Nooo!. Només de pensar-ho em dona basca!
Ella.-Em besaries?
Ell.- A cada oportunitat que tingui.
Ella.-T’atreviries a pegar-me?
Ell.- Saps que no soc aquest tipus d’home!
Ella.-Puc confiar amb tu?
Ell.- Sí!
Ella.-Estimat meu…!

Abans hi havia hagut el lliurament del rams a les núvies dels padrins amb sengles poemes:
Josep Ma a la Ma Carme:

Missatger sóc d’en Martí
Que està frissant a ca seva
I en nom d’ell jo t’he de dir
Que el seu amor no té treva.

En son cor tan ple de joia
Hi han nascut les millor flors
Les empoma, en fa una toia
Que t’ofrena amb sos amors.

I encara que amb gelosia
I una mica a contracor
Vol que el petó que ell t’envia
Jo te’l faci amb tot l’amor.





Narcís a la Maria:


D’en Vicenç sóc missatger,
Puix que de mi se’n refia,
Del seu amor vertader
Cap a tu, dolça Maria.

El seu amor és un clam,
És serenor i és follia,
És llibertat i lligam
Per lligar-se a tu, Maria.

Cada pensa és una flor
Cada flor mil il•lusions
Tot plegat, un ram bufó
Que t’ofreno amb dos petons.

Després van venir els poemes de noces d’or que vaig dedicar a cadascuna de les parelles:


NOCES D’OR D’EN VICENÇ I LA MARIA

Que feliç amb la Maria,
En Vicenç és ben feliç
Cinquanta anys de companyia
Cinquanta anys de paradís.
És de fusta d’olivera
Eix amor que us teniu
Dóna flama vertadera,
Bona flama i bon caliu
La flama dóna profit,
Dues nenes i un vailet,
El farcell ja està farcit,
Venen els néts a pleret.
La Maria, la madona,
Caramull de simpatia.
Prop d’ella tota hora és bona
sigui nit o bé de dia.
Un i una no feu dos
Una i un sou la unitat
Sou mar calma, sou repòs,
Viver de felicitat.
I que duri per molts anys
Amarats d’amor antic
Aquest és un dels afanys
D’en Narcís, el vostre amic.


NOCES D’OR D’EN JOAN MARTÍ I LA M. CARME

Que feliç és en Martí
Amb la Carme, que feliç
Cinquanta anys sense patir
Cinquanta anys de paradís.
Paradís que emplenaran
Amatents i generosos
Amb en Martí i en Joan,
Fruits dels seus jocs amorosos.
És de fusta d’olivera
Eix amor que us teniu
Dóna flama vertadera,
Bona flama i bon caliu
La Carme, gentil mestressa,
Més bonica que un robí.
Sol i pluja sense fressa
Que surt l’arc de Sant Martí.
Un i una no feu dos
Una i un sou la unitat
Sou mar calma, sou repòs,
Viver de felicitat.
I que duri per molts anys
Amarats d’amor antic
Aquest és un dels afanys
D’en Narcís, el vostre amic.

La Maria va fer un poema per dedicar-lo al seu marit, en Vicenç per a l’efemèride:

Un poema he fet per recordar
que fa 50 anys que ens vam casar,
sembla que era ahir,
el temps passa dolçament
tant si és bo com si és dolent,
amb tants anys hi ha temps per tot.
El dolent ho oblidem,
el bo ho recordem,
i a més, ho celebrem!
Per això ens hem reunit,
per poder gaudir tots junts
les nostres Noces d’or.
És difícil arribar-hi
en el temps que estem vivint.
Nosaltres hem fet la cursa,
a la meta hem arribat,
amb l’alegria tant plena
d’estimar-nos com abans,
com ahir i com demà.
Ara que ens coneixem tant be,
sempre sabem el que ens cal
per complaure'ns mútuament
i fer que l’amor sigui més gran.
De tant en quan ens enfadem
que cosa humana és,
però a la volta ho oblidem
i la reconciliació
amb un bes assegurem.
Com que això és molt bonic
volem que duri molts anys,
posarem el nostre afany
per mantenir-nos fidels,
i que tots els que ens envolten
amics, coneguts i parents,
també ho puguin gaudir,
amb Salud,alegria i pau.
Moltes felicitats!!

Maria Mir

Per avui, prou. Tingueu una bona setmana!!