PRESENTACIÓ

En aquest itinerari he comptat amb la inestimable col·laboració del President del Centre d’Estudis Selvatans i professor de la UOC Narcís Figueras. Moltes gràcies.

L’ESTANY DE SILS EN LA HISTÒRIA I EN LA LITERATURA

Narcís Munsó ha volgut que les seves ja excel·lents pàgines web sobre fotografia, versos i records personals, continguessin també un recorregut per un els espais naturals més emblemàtics de la Selva: l’Estany de Sils.

Aquesta zona humida, intermitentment inundada al llarg de la història i repetidament sotmesa a operacions de dessecació, d’acord amb els interessos i les idees de cada època, ara viu un moment d’una certa recuperació ambivalent: d’una banda, hi ha en marxa un projecte de restauració, finançat amb fons europeus, localitzat al terme de Sils i en una zona normalment de difícil desguàs, però que ni de bon tros representa la totalitat de l’espai protegit pel Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN); en altres termes municipals del rodal, també inclosos al PEIN, l’interès per la protecció de l’espai és molt minsa, per no dir inexistent.

L’Estany ha ocupat des de sempre la zona d’intersecció entre els municipis de Sils i Maçanet de la Selva i han estat propietaris de tots dos pobles els qui han conreat aquestes terres. Ja al llunyà segle XIII hi ha testimonis d’aprofitament de l’Estany (la pesca) i dels tributs que calia pagar al senyor feudal per aquests aprofitaments. Després de diverses episodis de dessecació parcial i reompliments, produïts per la mateixa climatologia i per operacions de desforestació massiva, com la que es produí el segle XVI, el segle XVIII ens portà els treballs més seriosos de dessecació: l’enginyer francès Martin Mariscal dirigí les operacions i hom aconseguí una àmplia zona de conreu on s’establiren pagesos joves del rodal. Uns termes, fets posar pel marquès d’Aitona, indicaven el perímetre de l’antic estany, aleshores terra fèrtil recuperada. Els conreus, l’explotació dels pous de glaç, la pesca als recs i valls, la vida familiar i parroquial (de vegades amb barca!), les festes anyals... tot plegat és en la memòria d’aquest tros de país.

Això no vol pas dir que no hi hagués noves inundacions, que produïen més perjudici econòmic pel fet que la zona era més habitada i afegien dramatisme a la situació. A primeries del segle XIX altres temporades d’inundació generen problemes d’insalubritat que han deixat un rastre inesborrable en la memòria popular – i encara avui molta gent es mostra reticent a la recuperació d’una zona de llacuna permanent, ni que sigui controlada, en aquest indret. La Sèquia de Sils i el reguitzell de valls i recs creuaren l’Estany i en feren possible un dia la dessecació completa, perquè convenia així als nostres passats, tant com ara convé recuperar-ne la zona humida restant, respectant les ocupacions tradicionals no alteradores del medi que s’hi fan.

Però no és únicament en la memòria popular on l’Estany de Sils ha quedat incrustat. També han produït un impacte entre els escriptors les àmplies zones inundades o les fileres d’arbres ordenadament plantats en el seu perímetre –aprofitament forestal que substituí els prats de dalla–, visibles al pas per les carreteres o pel traçat del ferrocarril.

Els viatgers del XVIII i XIX ens en parlen, i ja en el segle XX escriptors com Prudenci Bertrana o Josep Pla han deixat pàgines memorables. El primer sobre les seves experiències cinegètiques de jove, tot baixant de l’Esparra vers aquesta terra humida i fangosa de l’Estany, on els udols dels ocells aquàtics produeixen una basarda singular i on les rodes dels carros s’enfonsen i no poden avançar. L’empordanès, en els seus viatges a Barcelona, identifica clarament la zona de les arbredes i la música del pollancre “joganer i gràcil” que “fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida” i contrasta amb el so dels pins, que “fan una música d'orgue, de rèquiem.” Igualment aprofita literàriament una de les seves primeres impressions de viatger amb tren: els arbres en filera que roden sobre els mateixos... Després d’ells dos, altres autors han reprès la imatge que per a nosaltres, selvatans d’aquesta zona plana i fonda, és tan habitual.

És ben segur que les fotografies de Narcís Munsó poden acompanyar els textos d’aquests i d’altres autors, locals o generals, antics o moderns, interpel·lats per les impressions d’aquest paisatge que té per a nosaltres la naturalitat de les coses de cada dia, tan meravelloses, i la categoria de símbol.

Que tingueu una feliç passejada –real o virtual– per l’Estany i els seus magnífics voltants, i que pugueu paladejar un paisatge de tons virginals com podem fer-ho encara els nadius.

Narcís Figueras Capdevila
President del Centre d’Estudis Selvatans

RECORDS DELS ESTANYS: LA FLOR I LA POR

LA FLOR

Els humans som animals territorials, com el pit roig, tenim el nostre territori que encara que “ no sigui nostre “, no en tenim les escriptures, si que el coneixem bé, sovint el petgem i en traiem alguns fruits, siguin bolets, espàrrecs, caça o pesca.
Per a nosaltres, els vailets de Carrer Avall, els nostres territoris eren els suros de l’Esparra, el turó d’en Dot i els estanys, també el tros de la Torderola que passa per aquests indrets.
Un dia vam voler anar a pescar a la riera Pins. En Quimet i jo, calça curts, amb espardenyes velles i una cistella, ens n’hi vam anar.
Era una tarda d’estiu, donava gust caminar pel mig de l’escassa aigua que passava per la riera, els peus en remull i les cames esquitxades donaven frescor a tot el cos. Quan sortíem de l’aigua el xop, xop de les espardenyes xopes al caminar ens acompanyava.
Vam arribar a una zona ombrívola, sota can Vellana, en una bassa no massa fonda de la riera, vaig veure una flor que no l’havia vista mai.
Surava damunt l’aigua en mig d’aplanades i grosses fulles verdes. Era de la grandària d’un puny i el seu color, blanc immaculat. Semblava una blanca pinya esberlada
Vaig quedar impressionat, m’hauria agradat que l’hagués pogut veure la mare, la vaig trencar i me la vaig endur a casa. Pel camí es va pansir i va perdre tota la seva gràcia.
Vaig tardar molt temps a saber que aquella flor era un nenúfar. Quan en vaig veure en un brollador, n’hi havia de blanques i de rosades. La “ meva “ era blanca i allà en el seu marc natural i fosc, la blancor i la solitud li donava un relleu que no tenien aquelles altres.
Totes les flors i plantes de la meva col·lecció són silvestres i d’aquestes contrades. El nenúfar rosa és l’excepció, vaig fer la foto al Jardí Botànic de Blanes, ja sabeu que és una meravella. Si li he posat, ha estat com a petit homenatge a aquella preciosa flor blanca que tant em va impressionar i que jo la vaig matar en no saber-la deixar allà, en el seu medi natural.
Un medi que l’ha traït, l’ha abandonat i la condemnat a la desaparició.
Quina llàstima!

LA POR

No sé si era a la revàlida de batxillerat elemental ( 14 anys ) o a la revàlida de batxillerat superior ( 16 anys ).
Jo vaig estudiar el batxillerat, com a lliure, amb el mestre del meu poble, el Sr. Serra.
Quan s’acabava la classe normal, a les cinc, ens feia “ repàs” i ens preparava per examinar-nos a Girona.
Ens ho jugàvem tot a una sola carta. En un sol dia, al principi tots els exàmens eren orals, anàvem passant, de professor en professor, de taula en taula, fins que ens havíem examinat de totes les assignatures.
Tota la matèria, de totes les assignatures, en un sol dia. Quina bestiesa!
M’anava a examinar a Girona, a l’institut vell, al carrer de la Força.
El carrer és costerut, el pujàvem espantats, amb el cor encongit i el cul estret. Carrer de la Força!... No li podien haver posat un nom més encertat! Per a fer la revàlida necessitàvem dos dies. Ens van avisar que l’últim dia potser plegaríem tard.
A casa em van donar diners perquè, si plegàvem tard i se m’escapava el tren, pogués anar a dormir a un hotel.
Efectivament, vam plegar molt tard.
L’idea d’anar a sopar i a dormir a un hotel no em seduïa gens. Jo no hi havia anat mai a cap i, poruc i vergonyós com era, em feia un no sé què ficar-m’hi. Tenia por de trobar-m’hi estrany, de no saber com actuar, de que se’m notés massa que era de poble, que baixava de la gla.
Vaig anar a l’estació, era ja molt tard, vaig, però, arribar a temps d’agafar l’últim tren.
El tren anava quasi buit. Fornells, Riudellots, Caldes... la propera seria la meva, Sils. El tren havia parat a cada estació però no hi havia baixat ningú. Les estacions estaven desertes, ni una ànima!.
Vaig començar a agafar cangueli... i si a Sils no hi havia ningú?... i si no podia agafar cap taxi?... què faria?
Els meus temors eren justificats. L’estació de Sils estava deserta. Vaig travessar la sala d’espera i vaig sortir a la plaça. Ni un taxi, el bar de cal Gravat estava tancat i barrat. Totes les cases amb les portes tancades i els llums apagats... Què fer?
De bona gana m’hauria quedat a la sala d’espera esperant que es fes de dia però era ridícul, l’encarregat de donar les sortides del tren se me n’hauria rigut!
Havia d’anar a casa a peu a través dels estanys. El camí me’l sabia, però, ...quina basarda!
Amb la meva cartera de cuir a la mà, mig plena de llibres que m’havia emportat per si podia repassar un xic entre examen i examen, amb el vestit de mudar, sabates, camisa blanca i corbata vaig començar a caminar pel corriol estret que seguia la via.
A mesura que m’allunyava de l’estació anava desapareixent la llum de les seves faroles. La nit era fosca, la lluna i els núvols jugaven a cuita amagar. De tant en tant un instant de lluna em deixava veure un xic el camí.
Darrere meu va xiular el tren. Em vaig apartar tot el que em permetien les bardisses de l’altre cantó del camí. Em vaig parar i vaig deixar passar el tren, el meu tren.
El vent que feia el comboi em feia trontollar, catacroc, catacroc, catacroc, catacroc... el soroll era eixordador, mirava les finestretes il·luminades del tren que passaven rabents davant els meus ulls, de tant en tant s’hi retallava la silueta negrosa d’algun passatger que desapareixia a l’instant com una visió fantasmagòrica, catacroc, catacroc, catacroc, catacroc...
Quan el tren va haver passat el vaig anar seguint amb la mirada. El seu pas il·luminava el camí i vaig poder comprovar que no hi havia ningú pel corriol per on havia de passar. Això em va tranquil·litzar una mica.
Si el camí hagués estat ample i net hauria corregut, això m’hauria distret i m’hauria escurçat el temps. Però el camí era estret, fosc i amb pedres que s’havien esllavissat de la via. Caminava doncs mig a les palpentes aixecant ridículament els peus per no ensopegar.
Quan vaig arribar a l’indret que anomenàvem la “ casilla “ vaig travessar la via i vaig agafar un corriol que m’endinsaria cap els estanys.
Quan vaig ser un xic amunt, em vaig parar per agafar alè. Des d’aquí es podia endevinar, més que veure, el camí que agafava una tonalitat més clara que no els camps que el vorejaven.
Ara el corriol baixava i s’estrenyia, els matolls quasi em barraven el pas i havia de posar la mà pel davant, a l’alçada dels ulls, per separar les branques i protegir-me’ls.
Vaig arribar a la passera de la Sèquia, m’hi vaig parar. Coneixia bé la Sèquia, les seves aigües contaminades eren vermelloses i feien molta pudor.
Il·luminades per la lluna, continuaven fent pudor, però a la seva llum, hom podia pensar que eren netes, semblaven un mirall.
Passada la passera, venia una carretera que voreja tot el marge dret de la Torderola.
Per un cantó les canyes, per l’altre plantacions de pollancres i plàtans. La lluna, quan volia sortir, amb prou feina podia filtrar-se a través dels arbres. De tant en tant feia brillar les basses d’aigua que hi havia al mig de la carretera, això m’ajudava a que no m’hi fiqués de peus.
S’havia aixecat una mica de vent que feia fimbrar sorollosament canyes i fulles.
Després la carretera s’arreglà, ja no hi havia basses, ja no hi havia fotgeres. Vaig allargar el pas.
De sobte vaig sentir un soroll que em va corglaçar, darrera meu algú em seguia!... zast, zast, zast, zast... Vaig caminar més de pressa, darrera meu també, ara més de pressa, zast, zast, zast, zast...
Un calfred em va pujar cos amunt i em va deixar el cor encongit Hauria corregut si no hagués estat tan fosc. Zast, zast, zast, zast...
Tot caminant amb tremolor de cames, intentava pensar, no gosava girar-me, qui em seguia no volia atrapar-me, només em seguia, zast, zast, zast, zast.
Em vaig parar, la fressa també. Em vaig girar, no vaig veure ningú.
Un xic més tranquil em vaig posar a caminar altre cop. Zast, zast, zast, zast,...
Em vaig tornar parar, res, la fressa parava.
Narcís... pensa... rumia... si quan camines sents la fressa i quan et pares no la sents... seràs tu, qui fa la fressa!
Provem-ho, ara camino a poc a poc, un pas... zast, un altre pas... zast. A càmera lenta... un pas... zast...
Maleïda cartera!!! ...Era ella!!!
Quan vaig començar a caminar més de pressa el meu bracejar també era més viu i el fregadís de la cartera amb el cuixot del meu pantaló era qui provocava aquell soroll.
La meva por feia de caixa de ressonància.
Avergonyit de la meva covardia vaig continuar el camí... la passera de Vergés... la vinya i la barraca de casa... ja veia el llum dels carrer de casa meva, endevinava el de la nostra façana...
Vaig trucar a la porta, per les escletxes de la finestra de l’habitació dels meus pares vaig veure que s’encenia el llum. Es va obrir la finestra i va sortir un caparró esperrucat...
-Obriu, mare; sóc jo...

COMENCEM L’ITINERARI

 :::> Abans de començar, podeu veure el mapa de situació AQUÍ.

Entrem per Maçanet
Per arribar al punt de partida n. 1, si venim pel cantó de l’autopista, després de passar per sota d’aquesta, trobem tot seguit una gasolinera a l’esquerra, després passem pel pont sobre la Torderola i tot seguit trobarem un trencant a la dreta amb un indicador senyalant cap el Polígon Industrial, el seguim i a l’entrada del mateix trobem a la dreta la depuradora de Maçanet. Seguim recte per la carretera que ara ja no és asfaltada i passada la depuradora hi ha una carretera que travessa la riera, no l’agafem, tirem uns metres més endavant i podrem aparcar el cotxe.
Reculem uns metres i ja podrem travessar la riera per una passera que hi ha. Estem en el punt n. 1 inici del recorregut.
Podem dividir – lo en tres parts.

PRIMERA PART: de l’u al dos, de la passera de Vergés fins a la passera de la Sèquia seguint la carretera que voreja el marge dret de la Torderola. 1Km.

SEGONA PART: del dos al tres, travessem la passera girem a la dreta seguint la carretera que passa pel damunt del marge dret de la Sèquia fins arribar a una altra passera enfront de l’església de Sils.1’6 Km.

TERCERA PART: del tres a l’u. Travessem la passera i girem a la dreta seguint la carretera que ens durà al punt d’arribada. Haurem de travessar primer la riera Reclar i després la riera Pins. Normalment no passa gaire aigua i hi ha unes pedres per poder fer peu i passar sense mullar – se . Si passa més aigua ens haurem de descalçar. 2’3 Km.

NOTA: Quan el nom d’una planta, una flor o un animaló porti un asterisc ( * ) indica que el pots veure a la col·lecció de foto-poemes.

PRIMERA PART ( de l’1 al 2 )

Aquest recorregut és explicat tal com es troba a finals de juliol del 2.002
Així que comencem trobem a l’esquerra de la carretera raïms de moro* florits o amb el fruit encara verd, ortigues grans granades i en abundància, compte a no tocar - les, romegueres* i als marges de la riera salzes, freixes i acàcies.
A la dreta un bosquet de pollancres ple de bardisses que arriben fins a tocar la carretera, hi ha barrejat algun aranyoner*. Quan s’acaben aquestes bardisses trobem una plantació de plàtans i mentre el passem al marge de la riera hi trobem acàcies força grosses, freixes, alguna alzina i algun roure, també l’arç blanc. Les heures* s’enfilen arrapades als arbres, el llúpol* s’entortolliga canyes amunt i alguna tòria de raïm bord es passeja també entre les branques dels arbres i les summitats de les canyes. A nivell de sòl hi creix alguna herba sabonera, ara florida i l’herba de les berrugues* o celidònia* florida i granada al mateix temps. En trenco un bri i el premo per fer – ne sortir el suc entre groc i taronja amb el que de petits ens curàvem les berrugues.
Quan s’acaben els plàtans grossos al marge de la riera hi ha un clap sense canyes de quan, en una riuada, l’aigua va trencar per aquí i després s’hi va haver de sobreposar la terra per refer el marge. En aquest tros hi creixen força donzell bord, algun cardot i alguna xicòria*, ara amb la seva flor blava tan bonica.
Seguim carretera avall, a la dreta trobem plàtans més petits, després pollancres i enfront , entre el canyer arç negre amb aranyons* ja grossos però encara no madurs i vidalba* que s’enfila i aplana pel damunt de les canyes ensenyant els seus fruits proveïts de llargs vil·lans.
Quan s’acaben els pollancres ve una plantació de plàtans i enfront d’ells, al marge de la riera trobem l’alzina, arç blanc, alguns exemplars de lledoners que fins ara no havíem vist i que distingim pel seu fruit, els lledons, ara encara verds i per la seva fulla allargada i serrada. També hi trobem el sanguinyol, arbust més petit que el lledoner, que és un arbre, i que té la fulla força ampla, fosca i amb els nervis que li surten de la base. Ara està ple del seu fruit de color negre. Al mig del canyer: roures i un freixe gros.
Quan trobem al marge de la riera dues plaques de caçadors indicant la partió dels acotats de Maçanet i el de Sils – Vidreres, a la dreta hi ha pollancres, un sanguinyol en el marge dret, i una grossa mata de llúpol* s’enfila per un pollancre mig caigut.
A l’esquerra, al marge de la riera, en mig de les canyes sanguinyols, roures, freixes, un de molt gros ple de llavors de tons groguencs i llúpols* penjant de les canyes. A cada cantó ortigues grans. Una sola filera de plàtans perpendicular a la carretera i després pollancres.
Més endavant, a la part dreta de la carretera, en el seu marge trobem plàtans i a l’interior pollancres. Enfront del tercer plàtan, que és més petit que els seus companys, al marge de la riera i un xic amagada hi trobem dos o tres exemplars de falguera mascle. És una varietat de falguera força rara a Maçanet. La distingirem de la més comuna, la femella, en que té les tiges sortint totes juntes del terra i no es ramifica com fa la seva companya.
Estem ja prop de la passera, trobem algun om no gaire desenvolupat i en arribar a la passera, just al costat seu, a la part esquerra, hi ha un exemplar d’evònim*. Ara amb els seus fruits, en forma de barret de capellà, encara verds. Moltes vegades l’excés de calor i la sequera no els deixen madurar, si ho poden fer agafaran un bonic color entre rosat i vermell.
Compte amb ells que són verinosos!
Si no ens haguéssim dirigit cap a la passera i haguéssim baixat els vuit o deu metres que quedaven de carretera fins a tocar l’aigua de la Sèquia hauríem pogut veure al final del marge de la riera un exemplar petit d’auró blanc amb les fulles retallades que ens recorden una mica la del plàtan.

SEGONA PART ( del 2 al 3 )

Un cop passada la passera, girem a la dreta per la carretera que voreja el marge dret de la Sèquia. Hem deixat la carretera que fins ara seguíem i que després de travessar la Sèquia segueix endavant, baixant el marge de la riera i en direcció a la via
Així que hem deixat la passera hem trobat una acàcia força grossa. A tot el marge de la Sèquia es van tornant les canyes i els canyissos. Aquests molt més prims i curts i amb l’espiga floral penjant cap un cantó. No vertical com a les canyes.
De seguida trobem un lloc on la carretera s’eixampla molt i sota una alzina un sanguinyol. Una heura* s’enfila per un freixe fins dalt de tot de les branques. L’està mig ofegant.
Ara, estem al mes de setembre, veiem herba sabonera florida, també la blenera* , l’arç blanc amb els seus fruits vermells, roser caní* amb el seu fruit, els grataculs *. No en vulgueu menjar, tot i que tenen bon gust i porten molta vitamina C, les seves llavors tenen uns pèls que no digeriríeu i en sortir s’aferraria on podés i us produiria molta gratera al cul.
També hi trobem cua de vaca, cels estrellats, blets, romegueres *, serranes.
Els cels estrellats ( aster pilosus ) és una planta de més de mig metre que s’ha introduït aquests últims anys. Té la flor blanca, petitona en gran quantitat i força esparpallada. La serrana és una espècie de jonc que ara té els fruits dalt de tot d’una tija que no és rodona com en el jonc sinó que té una secció triangular i s’aixeca del terra poc més de dos pams.
Sentim cantar el rossinyol bord i una mallerenga carbonera ben a prop nostre.
Plantacions de pollancres ens acompanyen quasi al llarg del camí en la seva part esquerra. En una zona on no n’hi ha, veiem al fons, tocant a la via, un bosc i sota d’una pins pinyoners * força grossos em prou feina s’hi distingeix el barracó d’aguait construït en fusta.
Al marge de la Sèquia hi anirem trobant, cada cosa en el seu temps, card marià *, ortiga gran, carbassina *, llúpol *... al mig de la carretera, passacamins.
El card marià * té les fulles molt grosses tacades de blanc. La llegenda diu que aquestes taques li venen d’una vegada que a la Verge, mentre alletava Jesús Infant, li va caure una gota de llet i el card la va copsar amb les seves fulles perquè no caigués al terra. Des de llavors totes les fulles estan plenes d’aquests regalims blancs.
Quan trobem un cartell de l’Ajuntament de Sils en que hi ha el dibuix d’un martinet blanc podrem veure, prop d’aquí, una mata de joncs molt ufanosa, també celidònia * o herba de les berrugues * i raïm de moro *.
Cap a la meitat d’aquest recorregut podrem admirar un solitari i gros pi pinyoner * d’esvelta silueta, amb la capçada enlairada en forma d’ombrel·la.
Prop del segon cartell, ja dins el prat hi veig unes barres de fusta clavades de dos en dos dibuixant com un camí d’uns cinquanta metres que comença en el marge de la carretera i hi torna un xic enllà per acabar el seu recorregut.
Què serà?... No sé si dic una bestiesa però penso que podria ser perquè volen obrir el marge de la Sèquia perquè inundi tots aquells prats. Llavors aquestes fustes servirien per fer una passarel·la que permetria passar a peu sec pel damunt de l’aigua quan volguéssim fer l’itinerari. A més impossibilitaria de fer el camí en moto o cotxe que tan molesten a la fauna.
Estem acabant la segona part d’aquest itinerari. A l’esquerre el prat amb molta salicària, ara florida, i al fons vorejant un petit rec, salzes. Al peu de la carretera plàtans i dins la Sèquia, balca i joncs molt alts.
Arribem a la passera.

TERCERA PART: DEL 3 A L’1

Passem la passera i tombem a la dreta agafant la carretera, que ja no deixarem, fins arribar al punt de sortida. Els primers cent metres segueix el marge esquerre de la Sèquia. En aquest marge hi pots trobar raïm de moro *, dolçamara * i en arribar al revolt unes mates de llúpol * que s’enfilen per les canyes.
La carretera ha deixat la Sèquia fent un gir de noranta graus i s’endinsa en els estanys per una zona que ara estan modificant i que canviarà totalment d’aspecte.
La foto-poema capvespre als estanys * està feta en aquesta zona, en una pollancreda que ara acaben de tallar.
Quan plovia prou sempre quedava inundat i a la tarda cap al tard solia haver-hi boniques postes de sol. A l’esquerra de la carretera és el lloc on vaig fotografiar la nadala *. Hi va sortir un any i després ja no ha aparegut més. Al marge esquerre de la carretera hi creixen uns gatells *
Uns cinquanta metres abans d’arribar a la riera Reclar hi ha un rec a la dreta on hi vaig trobar farà uns dos anys unes mates de cagamuja *. Tampoc les he tornades a veure.
A la zona del Reclar hi ha aranyoners *, raïm de moro *, gafets, freixes, oms, roures sanguinyols i una plantació de plàtans en que han deixat la soca dels vells i hi deixen créixer quatre rebrots per soca.
Quan arribem a la riera Pins hi trobem acàcies, corniol * a la baixada per entrar dins la riera a mà esquerra, també un parell d’exemplars de falguera mascle.
Passada la riera podem seguir-la un trosset per la carretera que la segueix pel seu marge esquerre. Després recularem a tornar a agafar la carretera principal.
En aquest marge hi ha gran varietat d’espècies. Raïm de moro *, marcòlic *, evònim *, sanguinyol, roser caní *, llúpol *, ortiga blanca, clora, lliris de neu *...
Arribem a un indret en que es veuen la riera Pins i el Reclar que quasi s’ajunten. Podem recular.
Ara seguim la carretera principal que ja no deixarem. Passem el rec de Gafalasen, moltes vegades sense aigua. Quan deixem els arbres trobem zona de regadiu. Normalment camps de blat de moro.
Abans d’arribar al punt de partida trobarem al marge dret de la carretera aranyoners* en abundància i un petit bosquet de pollancres i bardisses al final.
Tornem a ser al punt de partida.